Les dues joves intrèpides barcelonines havien decidit que volien trobar pis ràpidament. No podia ser allò de conviure amb la merda dels altres. Però mai abans havien fet una cosa semblant i, per tant, van seguir la seva intuició.
Primer de tot van començar per trucar a la porta a la primera immobiliària que van trobar al mateix barri on havien anat a parar. Un home, amable, això sí, els va dir que no podia llogar cap pis a dues estudiants estrangeres que no tinguessin ningú que pogués abalar el seu lloguer des del Regne Unit. Les dues joves es van quedar parades: com s’ho farien, doncs, per poder llogar un pis?
Van trucar a la següent agència i les va atendre un indi amb turbant i barba llarga. Els va dir que pel seu pressupost (unes 800 lliures al mes) no els podia trobar res per la zona. Els podia oferir un pis amb dos llits de matrimoni per unes 900 lliures. Van quedar per anar a veure’l la mateixa tarda.
La tarda, doncs, sobre les tres, les joves intrèpides es van dirigir a l’agència. L’indi les esparava, les va conduir al seu cotxe i les va dur al pis (tan sols dos carrers més amunt). El Landlord (bonica paraula que vol dir propietari) era un negre molt gros amb rastes molt gruixudes i llargues que menjava patates d’una bossa fent molt soroll al mastegar. Més tard van saber que es deia Danis i que era jamaicà.
I van veure el pis. I els va agradar molt: es tractava de la planta baixa d’una d’aquestes casetes victorianes. Dues habitacions molt àmplies, menjador-sala d’estar amb parquet i llar de foc, cuina petitona, lavabo amb banyera i un pati amb una pomera. Però eren 900 lliures.
Resulta que les dues noies van caure bé al jamaicà perquè, quan ja marxaven, el Danis els va preguntar si els havia agradat el pis. Elles, sense mentir, van dir que sí però que era massa pel seu pressupost. I el Danis, com qui no volia la cosa els va preguntar què estaven disposades a pagar. 800 lliures al mes. És tot vostre, fet.
Les joves intrèpides no s’ho podien creure. Però com que sabien que no es pot actuar per impulsos van dir que s’ho pensaries i van decidir anar a mirar més pisos, com a mínim alguns més.
Acompanyades per l’indi van veure un altre pis mig en obres que haurien hagut de compartir amb una noia i amb un indi vell. També van veure un pis que estava a una hora i mita el centre de Londres sense cap moble, van veure un pis, molt ben situat però força petit i brut, que havien de compartir amb un home de negocicis i una noia més gran.
Es van començar a espantar quan dos dels pisos que tenien emparaulats per anar a veure (i que semblaven dels més candidats) van ser llogats hores abans que elles hi posessin els peus. I llavors, després d’haver-se mogut per les zones extra radials de Londres van pensar que les 800 lliures del jamaicà per aquell primer pis a Charlton no estava malament del tot.
I bé, aquest dissabte per fi es traslladen al que serà la seva nova casa que, com que és gran, pot acollir tothom que li vingui de gust. M’agradaria posar fotos, però l’agència ja l’ha tret de la pàgina web perquè algú l’ha llogat!!
En els pròxims capítols: serem partíceps de la investigació d’un assassinat, compartirem casa amb uns catalans tan rates, tan rates, tan rates, que no comparteixen el paper de vàter i veurem una baralla al tren a cops de matxet.
Això és el capítol 1 de l’aventura London08:
El dimecres al matí, dues intrèpides joves de Barcelona van agafar les seves maletes, i també les seves famílies, i van anar tots plegats cap a l’aeroport del Prat. Allà van esperar unes dues hores que sortís l’avió (havien estat previsores i hi havien anat amb temps de sobre).
El vol va ser sense cap interès, tan desagradable com qualsevol trajecte en avió. A l’arribar a Luton van fer cua perquè els registressin els passaports i per recollir les maletes, després, com a bones noies que sabien on anàven, es van dirigir amb seguretat a l’autobús que les deixaria a Baker street. Feia fred, molt fred. Plovisquejava i feia vent. I elles, amb sandàlies i tirants, com si anéssin a passar les vacances a quasevol platja grega.
El trajecte amb bus va durar una hora i mitja, sense cap interès. Tan desagradable com un trajecte amb autobús qualsevol.
A Baker street van agafar el metro, aquests que són rodons i que demostren fins a quin cert punt els anglesos són pràctics: aprofiten tot l’espai del túnel. Finalment van arribar a Waterloo, on havien d’agafar el tren, l’últim tram del seu viatge fins arribar a casa.
I van agafar el tren en direcció Dartford. S’ho havien mirat bé, sabien quin tren era. El que no sabien és que, sovint, els anglesos deixen de ser pràctics per ser recargolats. Les línies de tren en direcció Dartford que surten de Waterloo es bifurquen i elles s’havien enfilat a un tren que no parava a la seva estació (més tard es trobarien en la mateixa situació fins a tres vegades).
Van baixar tan bon punt van adonar-se de l’error. L’andana que les va acollir era freda, començava a ploure amb més ganes i el vent les congelava. Es van estar uns vint minuts a peu dret amb les maletes al costat i fent veure que no tenien fred.
Finalment (i resumint l’últim trajecte en tren, que no té cap interès) van arribar a casa. Es van trobar un barri ple de casetes baixes amb jardinet, com tretes d’una peli del Woody Allen. La seva (bé, la de la seva amiga) semblava abandonada.
Quan van entrar es van trobar amb la sorpresa: Feia ben bé un mes i mig que per allà no hi passava ningú i els últims habitants havien estat uns porcs. La neverea estava podrida, les moquetes plenes de pols. Hi havia meletes i bosses tirades per tots els racons. Habitacions deixades. Cartes i papers pels terres. Un soterrani fosc i una cuina fastigosa.
Van decidir que no netejarien la merda dels altres i van començar a buscar pis per poder marxar al més aviat millor d’aquella casa.
Als pròxims capítols de les intrèpides barcelonines en terres desconegudes…
Es passejaran per agències immobiliàries i aniran a parar a casa d’un Jamaicà conduïdes per un indi amb turbant i, a més… seran testimonis d’un assassinat davant mateix de casa seva!
Archivado en: Maria
A veure si això funciona d’una vegada…
Resulta que d’aquí un dia i mig marxo cap a Londres i encara no havia donat senyals de vida. El Dani ja ha perdut la paciència i està convençut que aquesta super idea del blog compartit ja no té futur…però jo ara veig que potser em serà útil des de Londres i per això li vull donar una empenteta…
Primer de tot…anunciar que les coses han canviat una mica…no marxo per nou mesos, com estava previst, sinó que torno al febrer. Aquest canvi és per poder estudiar Teoria de la Literatura i Literatura comparada a la UAB abans que desaparegui per sempre aquesta llicenciatura. El febrer començaré a fer alguna optativa mentre vaig fent les assignatures del segon semestre de tercer d’Humanitats per la UOC. La situació és una mica complicada però ara no em ve gaire de gust parlar de combinacions adminstratives de llicenciatures vàries. La cosa és que podré estudiar el que vull si escurço uns mesos això de Londres.
De tota manera, demà passat marxo. M’he comprat una maleta nova, de color groc. Ja es pot dir que no em falta res. Avui el pare em preguntava si estava nerviosa o contenta o il·lusionada. Suposo que una mica de tot i, a més, una mica de recança. Marxar vol dir deixar en pause coses molt importants aquí a Barcelona (o a Siena) i això m’espanta una mica. Voler i doler tot alhora. I nervis, molts nervis per haver de fer coses importants (i tot en anglès!).
Bé, espero que això serveixi d’empenteta i que la pròxima actualització sigui ja des de LondonCity. I que aquest blog comenci a tenir visitants i comentaris i una mica de vida d’aquesta bloguera…
Empieza julio. Y lo empiezo bastante solo, realmente. María se va de campamentos (medio mes), la familia se va de viaje, y los colegas se marchan donde sea, para escapar un poco de nuestra gran ciudad Barcelona. Yo, pobre de mí, voy a estar yendo cada día a aprender italiano a la escuela oficial de idiomas, cuatro horas seguidas diarias, para después encerrarme en el Mnac el fin de semana. Gran plan, ¿verdad?
Respecto el Erasmus, no hay novedades, y eso no me gusta. No sabría decir si es lo normal en estos casos, pero no tengo ni idea de donde voy a vivir en Siena. Espero que la gente de l’Ufficio Speciale per le Relazioni Internazionali dell’Università di Siena (que, como veis, tienen una web desarrolladíssima) me puedan asegurar una plaza en una residencia universitaria.
MC. Ahir la Judit va fer un sopar per tots. Havíem dit que jo l’ajudaria, que cuinariem les dues per tothom, però finalment va ser ella qui va fer el paper d’amfitriona. I el va fer molt bé, com sempre. El sopar era per celebrar una mica el final de curs, el principi d’estiu, de la calor, de les vacances. I que marxem.
Suposo que és estrany tancar coses. El que em passa és que encara no he tingut temps d’aturar-me i pensar-ho una mica: ja no hi ha Sinera, crec que serà l’últim any de colònies, ja no hi haurà Autònoma, ni dinars de divendres a casa els avis, ni viatges amb moto fins al Mnac.
Les rutines canvien i unes substitueixen les altres. Però sempre que s’acaba un curs em queda una sensació una mica estranya. La sensació que alguna cosa ja no hi és, el ritme (que segueix sent tan trepidant a l’estiu que a l’hivern) de les vacances sempre és una mena de parèntesi entre una rutina i una altra. Però l’any que ve seré a Londres i vés a saber quin serà aquest dia a dia. Espero poder recuperar aquest que deixo a Barcelona.
Archivado en: Daniel | Etiquetas: Borja Antela, Erasmus, exámenes, Oriol Junqueras, UAB, Virgili Colet
DP. Como para muchas otras personas, estos días son de reclusión bibliotecaria o, en su defecto, casera. Empiezan los exámenes y yo he tenido la fortuna de encontrarme con las dos pruebas más importantes del curso el mismo día: el lunes que viene (9 de Junio). Son Història del Món Modern, con el profesor, historiador y otras mil cosas más Oriol Junqueras, y Història Medieval, con el profesor de Bachillerato Virgili Colet. La primera es anual, y por eso me juego mucho. Además, es de las pocas en que hemos dado temario con sustancia, y, por lo tanto, hay muchos apuntes de los que estudiar. Medieval, en cambio, es media asignatura, ya que es de primero y la primera parte, Història Antiga (con Borja Antela, gallego dado al humor y especialista en Alejandro Magno) la tengo aprobada del curso anterior y no he tenido que repetirla, gracias al buen rollo del Borja.
Tiene gracia. Seguramente estas dos asignaturas son las que están dadas con un apriorismo más marcado. Resulta que el Junqui está en el Ayuntamiento de Sant Vicens dels Horts por ERC. Y eso es sólo un ejemplo de su faceta pública, ya que tiene un blog en el “periódico” digital que él dirige, participa en tertulias y más, etc. Hasta tiene su propia entrada en la wikipedia en catalán. El otro, el Virgili, ya nos dijo en la primera clase que el planteamiento de la asignatura sería el del historicismo marxista. Edito: Además, me acabo de enterar de que es alcalde de Salomó, municipio de la provincia de Tarragona. Queda saber de qué partido. Un poco reduccionista tot plegat, no? (quizás más en el segundo caso, lo admito). Vuelvo a editar: és alcalde por CIU, y…
Respecto al Erasmus, poco tengo que decir. Envié ya el otro día el impreso Accomodation Form, para ver si me dejan una habitación en alguna residencia de Siena el curso que viene, intentando demostrar que semos probes. Ya os contaré qué me responden.
Archivado en: Maria
M.C. Bé, avui plou. Millor, així em vaig acostumant al què serà viure a Londres, sense el sol. O potser seria encara millor que des d’avui fins al dia que marxi faci cada dia un sol espaterrant per poder-lo aprofitar al màxim? Trobaré a faltar això del clima mediterrani. I la dieta mediterrània també (no em fa massa bona pinta això del fish&chips!).
Però marxo a Londres i no serveix de res parlar de tot el que trobaré a faltar. Ja no hi ha marxa enrera, no només perquè força gent que m’importa massa deixaria de parlar-me per sempre, sinó perquè a casa ja m’han dit que la meva habitació l’ocuparà un altre. En fi.
He tornat a intentar a enfrontar-me a les webs d’imobiliàries i un cop més m’he saturat als pocs minuts. La veritat és que estic una mica perduda i em comença a espantar el tema pasta. Tinc estalvis, cert, però en tinc suficients?
Archivado en: Maria
M.C. I suposo que aquí va la que serà la segona entrada del blog.
Tinc son i no estic massa concentrada (de fet, em desconcentren mentre intento escriure alguna cosa digna de ser llegida, si es pot), cosa que ajuda a crear quatre línies sense massa sentit ni contingut. Ho deixaré tan sols amb una salutació.
Avui m’han parlat del món virtual i de la cultura en format no llibre (jo, feta a l’antiga i de mirada estreta, no m’acabo de creure això que el llibre sigui obsolet, però en fi) i, per què no? potser cal ser una mica com tothom i tenir blog. O ser diferent i tenir un blog que valgui la pena i que pugui créixer. No ho sé, suposo que penso massa amb el què ha de ser en comptes de ser, un altre cop.
Apa, doncs això, que salut. I bona nit.
DP. Ahora mismo estais leyendo la primera entrada del blog 3en1.
En principio, aquí escribiremos Maria y yo, Daniel. Hemos decidido crearlo como medio de comunicación acerca de nuestro futuro exilio temporal, que empezará alrededor de septiembre de este año. Maria irá a Londres, con Judit. Pero ya os lo contará ella cuando publique sus entradas. Yo me voy a Siena, con una (mísera) beca Erasmus.
Ahora, a mediados de mayo, estoy preparándome para intentar tener todo bien atado para que no haya sorpresas. Aunque quizás las sorpresas són la base de un cambio, de un nuevo estadio, mi mente se resiste a tranquilizarse del todo. El otro día fue la reunión en la Universidad para los que nos vamos de Erasmus. Y me dejó un poco más tranquilo, pues ahora tengo clarísimos todos los trámites que debo hacer antes, durante y después de la estancia en la Toscana. Quien también me está ayudando mucho es Jordi, que vive en Trento, al que le debo ya bastante (y le deberé mucho más).
Bueno, pues nada, ya os iremos comentando.
Saludos!
(Ara et toca a tu!)
