3 EN 1

Les dues joves intrèpides barcelonines havien decidit que volien trobar pis ràpidament. No podia ser allò de conviure amb la merda dels altres. Però mai abans havien fet una cosa semblant i, per tant, van seguir la seva intuició.

Primer de tot van començar per trucar a la porta a la primera immobiliària que van trobar al mateix barri on havien anat a parar. Un home, amable, això sí, els va dir que no podia llogar cap pis a dues estudiants estrangeres que no tinguessin ningú que pogués abalar el seu lloguer des del Regne Unit. Les dues joves es van quedar parades: com s’ho farien, doncs, per poder llogar un pis?

Van trucar a la següent agència i les va atendre un indi amb turbant i barba llarga. Els va dir que pel seu pressupost (unes 800 lliures al mes) no els podia trobar res per la zona. Els podia oferir un pis amb dos llits de matrimoni per unes 900 lliures. Van quedar per anar a veure’l la mateixa tarda.

La tarda, doncs, sobre les tres, les joves intrèpides es van dirigir a l’agència. L’indi les esparava, les va conduir al seu cotxe i les va dur al pis (tan sols dos carrers més amunt). El Landlord (bonica paraula que vol dir propietari) era un negre molt gros amb rastes molt gruixudes i llargues que menjava patates d’una bossa fent molt soroll al mastegar. Més tard van saber que es deia Danis i que era jamaicà.

I van veure el pis. I els va agradar molt: es tractava de la planta baixa d’una d’aquestes casetes victorianes. Dues habitacions molt àmplies, menjador-sala d’estar amb parquet i llar de foc, cuina petitona, lavabo amb banyera i un pati amb una pomera. Però eren 900 lliures.

Resulta que les dues noies van caure bé al jamaicà perquè, quan ja marxaven, el Danis els va preguntar si els havia agradat el pis. Elles, sense mentir, van dir que sí però que era massa pel seu pressupost. I el Danis, com qui no volia la cosa els va preguntar què estaven disposades a pagar. 800 lliures al mes. És tot vostre, fet.

Les joves intrèpides no s’ho podien creure. Però com que sabien que no es pot actuar per impulsos van dir que s’ho pensaries i van decidir anar a mirar més pisos, com a mínim alguns més.

Acompanyades per l’indi van veure un altre pis mig en obres que haurien hagut de compartir amb una noia i amb un indi vell. També van veure un pis que estava a una hora i mita el centre de Londres sense cap moble, van veure un pis, molt ben situat però força petit i brut, que havien de compartir amb un home de negocicis i una noia més gran.

Es van començar a espantar quan dos dels pisos que tenien emparaulats per anar a veure (i que semblaven dels més candidats) van ser llogats hores abans que elles hi posessin els peus. I llavors, després d’haver-se mogut per les zones extra radials de Londres van pensar que les 800 lliures del jamaicà per aquell primer pis a Charlton no estava malament del tot.

I bé, aquest dissabte per fi es traslladen al que serà la seva nova casa que, com que és gran, pot acollir tothom que li vingui de gust. M’agradaria posar fotos, però l’agència ja l’ha tret de la pàgina web perquè algú l’ha llogat!!

En els pròxims capítols: serem partíceps de la investigació d’un assassinat, compartirem casa amb uns catalans tan rates, tan rates, tan rates, que no comparteixen el paper de vàter i veurem una baralla al tren a cops de matxet.